La reclamació dels Impostos de les Hipoteques

La reclamació dels Impostos de les Hipoteques

Novembre 3, 2018 Off By Som Advocats

Poques resolucions judicials tenen el ressó que va tenir la recent Sentència del Tribunal Suprem de 22 d’octubre de 2018, i que per explicar-ho breument, va concloure que era l’entitat de crèdit qui havia de pagar els impostos de les hipoteques (anomenats actes jurídics documentats). És a dir, que havien de pagar-los els bancs i no les persones que reben els diners.

A més, aquella Sentència, just el dia després, va ser reiterada a la Sentència del Tribunal Suprem de 23 d’octubre de 2018, amb un contingut idèntic i amb les mateixes parts com a protagonistes.

La Sentència del Tribunal Suprem sobre els impostos de les hipoteques no és el que sembla.

En opinió de Som Advocats, i a l’espera de la resolució dels propers dies, els mitjans de comunicació van amplificar la importància de la Sentència.

Evidentment que resulta rellevant determinar que seran les entitats de crèdit qui s’hauran de fer càrrec dels impostos, però aquesta decisió només pot tenir efectes limitats cap al passat.

Diferència amb altres supòsits com ara clàusules sòl, despeses, o comissió d’obertura.

La diferència entre els impostos i les clàusules sòl o les despeses rau en el raonament del Tribunal Suprem.

Així, en els supòsits de clàusules sòl i despeses, el Tribunal Suprem va entendre que la clàusula era abusiva. L’abusivitat de la clàusula comporta que s’hagi de tenir per no posada, i que s’hagi de reconstruir la situació com si aquella clàusula no hagués existit mai. És a dir que si en aplicació d’alguna d’aquestes clàusules el client bancari va pagar uns diners, com que s’ha de fer com si no haguéssin existit, el Banc ha de retornar els imports pagats en aplicació d’aquestes clàusules.

No obstant, en el supòsit dels impostos, el que fa el Tribunal Suprem és anul·lar l’article 68.2 del Real Decret 828/95, que era l’article que imposava al prestatari l’obligació de pagar els impostos. I l’anul·la perquè entèn que és contrari a altres normes.

Per tant, no identifica com abusiva l’obligació de que sigui el prestatari qui pagui els impostos, sinó que anul·la l’article de la Llei.

En supòsits similars s’ha pogut recòrrer contra l’Estat. En aquests supòsits es disposa del termini màxim d’un any per reclamar.

Però, en la nostra opinió, no es podrà fer cap reclamació a l’entitat bancària.

Tot plegat, a l’espera de la resolució del proper dilluns.