Impostos de les Hipoteques. Guerra oberta al Tribunal Suprem

Impostos de les Hipoteques. Guerra oberta al Tribunal Suprem

Desembre 15, 2018 Off By Som Advocats

En una Sentència que va portar cua, el Tribunal Suprem va modificar el criteri seguit fins llavors, i va entendre que eren els Bancs els qui s’havien de fer càrrec dels impostos de les hipoteques. La resolució era indubtablement transcendent i ja vam fer-ne referència al nostre blog.

Així mateix, en aquella Sentència, el Tribunal Suprem anul·lava l’article 68.2 del Real Decret 828/95, que regula l’impost de Transmissions Patrimonials i Actes Jurídics Documentats, el contingut del qual atribuia al prestatari l’obligació de pagar l’impost.

En una decisió que encara va sorprendre més, el Tribunal Suprem va modificar a córrer cuita el seu criteri.

Que la situació jurídica no és gens clara, és una evidència, però l’anul·lació de l’article 68.2 no es pot modificar. I per tant, si s’ha anul·lat, és nul.

Això comportava un problema interpretatiu afegit per “reparar” la situació creada.

Noves resolucions del Tribunal Suprem sobre Impostos de les Hipoteques

A les Sentències 1669/18, 1670/18 i 1671/18, totes elles de 22 de novembre de 2018, es demostra la conflictivitat en els criteris dels magistrats del Tribunal Suprem, que arriba quasi a la qüestió personal.

Les tres sentències han estat dictades pel Ple del Tribunal Suprem, amb un total de 28 magistrats.

Totes elles tenen un contingut idèntic, i totes elles tenen també sis vots particulars de magistrats que dissenteixen de l’opinió de la majoria.

Ja resulta estrany que una resolució del Ple acumuli sis vots particulars, però més estrany és encara el to de les sentències i dels vots particulars.

Les sentències, en el seu contingut, realitzen un notable esforç per justificar el comportament del Tribunal Suprem, i donen també extensos arguments per defensar la idea que és el prestatari qui ha de pagar l’impost de les hipoteques.

El que resulta més sorprenent del raonament, però, és com resolen la qüestió de l’anul·lació de l’article 68.2. I en una cabriola jurídica, acaben afirmant que la Llei que està per sobre d’aquest article no ho és nul·la. I com que el Tribunal Suprem ha vingut interpretant la Llei en un sentit, aquesta interpretació s’ha de mantenir tot i l’anul·lació de l’article 68.2.

Vots particulars

Sigui com sigui, i tot i que entre els Magistrats hi hagi fortes discrepàncies, la qüestio jurídica sembla tancada.

Tot i això, les Sentències a les que hem fet referència, denoten una conflictivitat rarament vista en un òrgan com el Tribunal Suprem.

Serveixi d’exemple la forma com inicia el seu Vot Particular el Magistrat Francisco José Navarro Sanchís, al que expressament s’adhereixen altres tres Magistrats. És a dir que tot i que el Vot Particular l’escriu un Magistrat, altres tres s’hi mostren d’acord:

I. Sobre el desapacible tono empleado en las sentencias de las que discrepo.

Causan extraordinaria preocupación, principalmente en la vertiente institucional, los sorprendentes derroteros que ha tomado este asunto y que, como era previsible, no podían tener otro desenlace que estas tres sentencias frente a las que se expresa este voto, fruto natural de aquéllos.

Esta es la primera vez en la historia del bicentenario Tribunal Supremo en que, de un modo indisimulado, se convierte un recurso de casación, que el pleno de la Sala Tercera estaba llamado a resolver, en otra cosa distinta y sustancialmente peor: en un desinhibido repertorio de medias verdades, desahogos verbales y argumentación poco rigurosa, por el que se desplaza el centro del enjuiciamiento, que debería encontrarse en las sentencias de instancia de cuya casación se trata, para situarlo, de forma indebida, en la doctrina jurisprudencial creada por la Sección Segunda de la Sala en sus tres sentencias de 16, 22 y 23 de octubre de 2018.

Expresado con otras palabras, surge con evidencia de su lectura que el insólito pleno a que fuimos convocados, rematado ahora con estas tres sentencias tras una serie notoria de peripecias varias que son conocidas por todos -gracias, entre otras razones, a la siempre indeseable costumbre de la filtración de sus detalles, incluso más triviales, a los medios de comunicación-, ha sido el escenario en que se ha representado una suerte de auto de fe contra la doctrina jurisprudencial de la sección segunda y, sin reparo alguno, contra la tarea de juzgar afrontada por todos sus componentes, la cual no es, no puede ser, de menor entidad, calidad o valor que la de aquéllos que, por medio de estas sentencias, nos tratan de reconvenir, siempre que partamos como presupuesto indeclinable de la capital idea de que el juez vale lo que sus argumentos.

No és gens habitual el to, però demostra la qüestionable actuació del Tribunal Suprem en la rectificació del responsable del pagament dels impostos de les hipoteques.